«"Cap escriptor no s'hauria atrevit a escriure la història de la seva vida; s'assemblava massa a una novel·la d'aventures". Aquesta és la conclusió a què va arribar Ilia Ehrenburg l'any 1931 quan va conèixer Buenaventura Durruti. [...] Així doncs, per tal d'explicar la història de Durruti, l'escriptor ha de renegar de la condició de narrador. [...] La novel·la com a collage aplega reportatges, discursos, entrevistes i proclamacions; es nodreix de cartes, relats de viatges, anècdotes, fulls volants, polèmiques, notícies de diari, autobiografies, cartells i llibrets de propaganda. L'heterodòxia de les formes revela en tot cas la bretxa que s'obre en el mateix material. La reconstrucció és com un trencaclosques les peces del qual no acaben d'encaixar. És precisament en les esquerdes de la imatge on ens hem d'aturar. Encara que els narradors no ho sàpiguen, potser és aquí on hi ha la veritat que justifica el relat.»
