BREVA ISCLA, MARÍA ENCARNACIÓN
Potser la nostra literatura no seria la que és si París, en el seu famós Judici, s'haguera decantat per Atenea, deessa de la intel·ligència que li oferia la saviesa, o per Hera, que li oferia poder, i no per Afrodita -Venus, per als romans-, que li oferia l'amor de la dona més bella del món: Helena. La conseqüència d'esta elecció és per tots coneguda -la guerra de Troya-, però potser haja passat inadvertit l'element subjacent en ella -l'amor- i que es convertirà en motiu per excel·lència de la nostra literatura.
Ovidi recull esta passió i la conrea magistralment, les seues obres superaran les barreres dels albors del cristianisme i arribaran a l'ocàs de l'Edat Mitjana castellana com a referent. Se li tradueix, se li còpia i se li imita.
Amb les Heroides, Ovidi porta esta passió amorosa a la seua màxima expressió. A través d'epístoles, són heroïnes com Medea, Fedra, Penèlope i tantes altres, les que ens presenten la seua intimitat, els seus sentiments, el seu amor, però sobretot, el seu desamor. El seu pas per l'Edat Mitjana castellana deixarà empremtes indelebles.
