Antoni Royo (Jordi Querol de nom literari) publica les seues memòries, després de quaranta-dos anys de treball ininterromput per la llengua, la cultura i la nació dels valencians, des de la delegació a Castelló d'Acció Cultural del País Valencià. Al llarg de les seues pàgines, l'autor passa revista als esdeveniments més importants de què ha estat testimoni, i molt sovint protagonista, en la vida nacional tant del País Valencià com del Principat de Catalunya, els dos territoris sobre els quals ha dut a terme el seu treball en favor de «la llengua i la terra», des d'una plena consciència de catalanitat.
Hi trobareu els Aplecs de la Plana del darrer franquisme; les grans manifestacions proautonomia de Barcelona i València del 1977; les convocatòries dels 9 d'octubre i els 25 d'Abril a València, i dels 11 de Setembre a Barcelona; el gran Aplec de la Plaça de Bous de Castelló del 1982, quan s'acomplien els cinquanta anys de la signatura de les Normes que duen el nom de la ciutat; l'arribada de la TV3 al País Valencià, les peripècies que va generar el seu manteniment, i el posterior tancament i la recollida de signatures per a la gran ILP que es va acabar presentant al Parlament espanyol; els Jocs del 92 i tot el que van suposar, no només per a Barcelona sinó per a tot el país
Però aquestes memòries s'endinsen també en les darreres dècades, dins ja del segle xxi, fent-se ressò dels canvis polítics ben significatius que han tingut lloc en molts municipis i en els governs autonòmics del País Valencià i de les Illes però, sobretot, del desenvolupament del «procés» al Principat de Catalunya, amb el sorgiment del nou independentisme i amb tots els canvis que aquest fet ha produït en el pensament i els comportaments de milers i milers dels nostres conciutadans.
I tots aquests fets vistos sempre des d'una visió patriòtica, de qui se sap «malalt d'amor pel meu país», amb una visió amorosa que en absolut exclou la crítica, això sí, sempre amb voluntat de futur. L'autor fa seua la frase del gran filòleg Manuel Sanchis Guarner: «No estimem la nostra terra perquè siga la millor, sinó perquè és la nostra».
