L?obra d?Antoni Tàpies té un paper essencial en l?art contemporani, tant en si mateixa com per les seues implicacions filosòfiques. No debades, la seua obra pot ser definida com una «pintura filosòfica», caracteritzada per una recerca constant sobre la matèria, la qual és tractada com si fos un cos que es fa carn; una matèria, a més, ferida i fragmentada, però que en Tàpies es fa manifestació del transcendent o bé en mostra la dimensió espiritual. Giuseppe Di Giacomo posa en relleu que la grandesa d?aquesta art, alhora «presentació» i «representació» de la matèria, rau en la capacitat d?esdevenir plenament, fins i tot en la seua perfecta immanència, «art espiritual». La recerca sobre la matèria de Tàpies i de tota una generació d?artistes que van viure la Segona Guerra Mundial els aplega sota el que, en termes generals, s?ha anomenat l?«informal». Aquest llibre posa en diàleg l?art de Dubuffet, Fautrier, Wols i de Burri amb el de Tàpies, explicitant-ne semblances i diferències. En un món caracteritzat per la mercantilització total de l?art, on el valor artístic s?identifica amb el valor econòmic, l?art de Tàpies és una de les poques expressions que s?hi sostrauen. Això li permet de ser un gran testimoni de la brutalitat de la història del segle XX.
