Mitjançant una escriptura manifestament metafísica Jaume Mesquida ens descriu la recerca, a cops al·lucinada, dels territoris més íntims de l'ésser. Conscient que l'existència en el seu sentit més pregon, és sinònim de soledat, no defuig tanmateix la companyia de l'amor, o el seu ideal blasmat en la figura d'una estimada, sense nom, però omnipresent, que planeja sobre cada vers en l'intent de dotar de significat aquest trajecte. Amb una remarcable sobrietat expressiva, el poeta acaba per llegar-nos un sentit testament vital i filosòfic.
